PARTICIPANTES
PARTICIPANTES
CORAL
Hola bon dia . Sóc la Coral del grup de la gent gran. Fa només cinc anys que participo amb aquest programa tant fantàstic dels joves i la gent gran.Tinc 82 anys i sóc la més gran. A causa de malaltia he mancat moltes vegades, però quan he pogut he disfrutat moltíssim. M’agraden els joves, amb l’interès amb que s’ho prenen, l’armonia amb la gent gran, l’espectacle tant original i el resultat que sempre ha sigut tant enriquidor. En resum: un conjunt de professors, gent gran i joves, amb una empatia total.
Estic molt contenta de participar amb aquest projecte.
Desde l’any 1993 que sóc voluntaria de la Fundació Arrels, un centre que funciona desde 1987 –del qual el meu marit va ser un del primers voluntaris– i que es dedica a acollir a gent del carrer i afer un seguiment. Al començament era un lloc molt petit a Barcelona i ara s’ha fet molt gran, amb molts treballadors i voluntaris i funciona molt bé. Jo continuo tenint-hi contacte i estic encantada de poder col·laborar. Conjuntament amb l’actriu i directora Ivana Miño, vaig començar a fer teatre en el seu un grup, ja fa més de set anys. Vaig gaudir moltíssim, ara només tenim contacte per WhatsApp i de tant en tant fem alguna petita trobada.Penso que vull continuar aquestes activitats, doncs em fan feliç.
Gràcias a tots.
Una abraçada.
LALA
Hola em dic Adelaida, però els amics també em coneixen amb el nom de (Lala). Fa deu anys que vaig entrar a formar part del projecte intergeneracional de PI(È)CE, i estic molt contenta, doncs sempre m’he sentit molt ben acollida per tots els components de la companyia, tant per els joves com per les altres persones grans com jo i pels que ens dirigeixen, la Constanza l’Albert i el Julio. Tots són uns grans professionals. Els joves són fantàstics i les persones grans aprenem molt d’ells i crec que ells també aprenen coses de nosaltres, les persones grans. Així que m’he fet el propòsit que mentre tingui el cap clar i no em fallin les forces de les cames, si ells em volen, penso continuar treballant amb tots ells. Una abraçada i fins aviat.
MORY TRAORE
Me llamo Mory Traore, soy de Guinea Conakry y tengo 23 años. ¡Hace casi 4 años que me enamoré de esta ciudad, Barcelona, de su cultura, de su paisaje, de comidas como la paella, la fideuà etc.! Me gusta el clima que hace aquí, el sol, la playa, la montaña y sus muchos sitios históricos. La gente es muy maja. Me gusta el arte en general y quiero ser actor en el futuro. Me encanta el fútbol y mi equipo favorito es Fútbol Club Barcelona
ANJILA
Hey. My name is Anjila. I’m from Nepal and I’m a high school student. I’ve been working with Tantarantana theatre for 4 years now. I have grown so much since our first performance. These past 4 years are highlights of my life. I love dancing, reading and listening music. I love putting myself out of my comfort zone. It makes me see how much I’m capable of and it boost my confidence. It’s been an amazing experience and I’m so thankful for being able to work with our group. I love them all for being so supportive, loving and caring. There was a time when I felt alone and being in theatre with all these amazing people made me feel at home. I truly feel alive, lost and found all at the same time when I’m in theatre and that feeling is indescribable.
MEHAK
I’m Mehak and I’m from India. I’m studying in high school. I love sleeping and unfortunately I’m addicted to mobile phones. I like dancing, singing, eating and talking. One thing everyone needs to know about me is that I can’t be silent. I’m working with this group from last 4 years. For me theatre is a art by itself, I have no words to explain. This group is wonderful and each person has a part of my heart. I will always be thankful that they selected me. Till now my experience was incredible and it will continue. Everyone is so supportive and the vibe is just amazing. First I wasn’t interested that much in doing theatre because I never knew the meaning but now I just love doing theatre: its like a drug.
JULIETTA
Soy Julietta, soy profesora de autoescuela, ahora jubilada. Siempre me ha gustado el teatro y me encanta estar en el grupo.
JOSEFINA BES
Me llamo Fina, soy viuda, tengo 84 años cumplidos. Cuando Julietta me dijo que formaba parte de un grupo en el que hacían teatro, todo mi cuerpo se puso a cien, revolucionado y esperanzado. Estoy ansiosa por subirme a un escenario, y aunque me tiemblen las piernas, quiero interpretar lo que se me encomiende. A pesar de lo vergonzosa que soy, hay una gran fuerza que me empuja a ponerme delante de todo el mundo y aportarles alegría, pues con la que está cayendo hace muchísima falta REIR.
AVEL·LINA
Em dic Avel·lina i ja fa 7 anys que la meva amiga Adelaida em va convidar a un assaig. Formar part d’aquesta companyia de teatre ha estat per mi com si s’obrís una finestra i un raig de sol i una brisa càlida inundéssin la meva vida. Quan estic amb els companys assajant, sóc una més de l’equip i per uns moments oblido la meva limitació visual, el dolor d’esquena i els meus 79 anys. Amb ells, torno a volar.
PAQUITA
Me llamo Francisca Menárguez Martínez, Paquita para los amigos. Hace 10 años que estoy en el grupo. Me siento muy feliz de poder formar parte, pues he podido a través de estos años conocer a gente joven maravillosa. También he conocido a la directora Constanza Brnićič y al dramaturgo Albert Tola, que son muy grandes. Os preguntaréis cómo llegué hasta aquí. Fue Julio Álvarez el que me dijo si me gustaría participar. Para mi era una gran aventura, pero ha sido lo mejor que me ha podido pasar: somos una familia dentro y fuera del teatro.
BERTA PEÑA
Sóc la Berta Peña Tomàs. Tinc 20 anys i sóc de Barcelona. Actualment estic estudiant art dramàtic a l’escola Eòlia. Des de ben petita m’he format en dansa clàssica i contemporània i ballar és una de les meves passions. A part, ara fa 5 anys que vaig començar a fer teatre. Vaig començar a descobrir millor aquest món i a deixar-me fascinar per ell. He participat en diferents projectes com “Assaltem l’escenari” amb l’obra “Fedra, enamorada de la moda juvenil”,“Oi Néoi (els nous)” o “Scrapbook 2021”.
L’art és una de les coses que més em captiva. A més d’actuar i ballar, m’agrada moltíssim dibuixar, pintar i escriure. Gaudeixo expressant-me d’aquesta manera, ja que a vegades és l’única que m’ajuda a sanar i entendre’m. També m’agrada passejar per el mar, observar la natura i deixar-me inspirar per tot el que ens pot regalar.
FINA
Hace 7 años que murió mi pareja, me sentía triste. Hacía 25 años que estábamos juntos. Un día en la visita del médico, Laura, la enfermera, me preguntó, si me gustaría hacer teatro en el Tantarantana. Yo le dije que sí, porque era una cosa que siempre había deseado hacer, pero mi padre no me dejó. Y ahora, con 79 años, me doy cuenta de que a lo largo de mi vida he tenido muchas vivencias y que han sido puro teatro. Ahora llevo 7 años en este proyecto, me he sentido muy bien acogida, también me he sentido aquella actriz que tanto soñé, entregándome en cuerpo y alma. Compartir este proyecto, con alumnos del instituto es un momento enriquecedor, donde nos juntamos personas de diferentes culturas. Gracias a todas las personas que están detrás de este proyecto.
JOAN
Em dic Joan, tinc 20 anys, tot i que si trigo una mica més en fer aquest text potser ja hauré fet els 21. Probablement el fet que més m’ha definit al llarg de la meva vida ha estat néixer a l’estiu, tota la resta de la meva personalitat és coincidència.
Vaig arribar a PI(È)CE una mica de casualitat, tant és aixÍ que no sabia ni com es deia el projecte… ara farà ja uns quants anys (8 concretament). Vaig decidir quedar-m’hi perquè cada procés de creació és més alliberador que l’anterior, i perquè es creen unes sinergies i uns ambients de confiança i respecte molt guais.
MARTA
Soy Marta Fernández Tusón, tengo 25 años y soy una politóloga, bailarina y coreógrafa valenciana residente en Barcelona. Estudié Ciencias Políticas en Valencia y me vine a Barcelona a estudiar un máster en Investigación Sociológica y el superior de Coreografía e Interpretación en el Institut del Teatre. Finalizé el máster este año con una investigación sobre el derecho a la vivienda en Barcelona, aunando este con otros intereses como el uso de formas de aproximación históricas para abordar los conflictos sociales. Ahora mismo estoy en 3º curso de Coreografía y sobre todo centrada en la creación, en aprender todas las herramientas posibles en este sentido, en poder desarrollar mis propios proyectos y también en encontrar un lenguaje propio con ellos. Aunque ahora principalmente me dedico a la danza, mis intereses teóricos y sociales están siempre presentes y de una manera u otra siempre aparecen y se relacionan entre sí. ¡Además me apasiona el cine! Y es uno de mis grandes hobbies y referentes tanto en la vida cotidiana como en la creación escénica. Si encuentro el momento, también me encantaría estudiar algún curso de guión o algo similar para poder unir todavía más ambos tipos de creación. Además de todo esto, también me encanta leer, viajar, los videojuegos y soy bastante friki de la cultura japonesa en casi todos sus ámbitos, además de la ciencia ficción y la fantasía, ya sea en cine o en literatura. O sea, ¡muy friki en general!
Desde hace no mucho tiempo también formo parte de la compañía Pi(È)CE, un lugar maravilloso, seguro, divertido, de trabajo y de aprendizaje que me acogió muy fácilmente, y que se ha convertido en una pequeña familia en la que estoy muy orgullosa de poder estar. Todo lo que hacemos es un super viaje con muchísima ilusión. Aquí todas son grandes artistas, con muchísimo talento, energía y personalidades distintas y las admiro muchísimo a todas.
ASHRAF
Hola me presento. Me llamo Ashraf tengo 16 años, soy de Marruecos. Yo soy una persona amable y graciosa. En los tiempos que estuve con ellos me sentí bien, feliz. Había momentos graciosos, momentos tensos, pero aún así me gustaba.
JÚLIA
Sóc la Júlia Feixas, intèrpret de PI(È)CE. Vaig aterrar a aquesta companyia a través del teatre Tantarantana i va ser tota una descoberta: la gent, el codi, la feina, l’argument, el moviment… tot confecciona un treball cuidat que neix des de la vulnerabilitat, des de les nostres històries, des de l’escolta i sobretot des del respecte. Vam presentar l’any 2019 al CCCB l’espectacle OI NÉOI (EL NOUS) i va ser tot un viatge. Els assajos s’omplen de laboratori, de proves, d’aprenentatges.
El camí d’assajos es converteix llavors en experiència, en el valor de cuidar-nos i fer del procés de creació el quid de la qüestió. I finalment, la mostra, el recull de tot el que hem anat sembrant tot aquest temps, i com no podia ser menys, explosiona en una peça performativa teatral de components audiovisuals, música en directe, moviment, text… Aquest traç es crea amb la companyia, mai deixes d’explorar.
JAN
Jo soc en Jan. Tinc 19 anys -si és que aquesta dada és rellevant- i em vaig incorporar a la família PI(È)CE l’any 2019. Vaig entrar al projecte perquè afortunadament unes setmanes abans havia estrenat l’obra “FEDRA (enamorada de la Moda Juvenil)” al mateix Teatre Tantarantana. L’obra de FEDRA formava part d’un marc de projectes pedagògics integrat per joves estudiants de les arts escèniques.
Des de PI(È)CE se’ns va oferir la possibilitat de participar en el proper espectacle de la companyia per tal d’actuar dins del grup com a punts d’acció i suport amb experiència prèvia en el codi escènic. I així doncs, ens vam llançar a l’aventura sense entendre ben bé de què es tractava tot plegat i només ara puc dir, amb perspectiva, que va ser una meravellosa decisió acceptar la proposta. Així que enhorabona Jan del passat! PI(È)CE és tantes coses que costa trobar paraules que li facin realment justícia. Ara bé, la primera imatge que em ve al cap és la de família. Però una família que traspassa totes les fronteres i que germina el seu caliu i germanor a través del que ens uneix a tots indiscutiblement: la humanitat. L’experiència de PI(È)CE per a mi va ser enlluernadora. Em va obrir els ulls a una altra manera de comprendre, observar, interactuar i trepitjar el nostre món. I és que en el fons, jo no he aportat tant a PI(È)CE com PI(È)CE m’ha aportat a mi. De fet, soc qui soc en part gràcies a aquesta magnífica odissea, la meva concepció sobre el fet artístic i les figures que el creen s’ha transformat completament. I ara sento orgull podent dir que jo formo part d’aquesta família. Penso en tot el que hem compartit, el que hem gestat, els processos creatius, els assajos, les videotrucades durant pandèmia, les trobades després de mesos, els acomiadats i els nou-vinguts (com ho vaig ser jo també en el seu moment), el creixement, les reflexions, el moviment i m’esborrono.
M’esborrono i em considero summament privilegiat de poder viure aquesta experiència i recordo que cada cop que soc en una sala o teatre amb totes aquestes ànimes em sento més amarat de vida que mai. I ara, escrivint això m’inunda una frisança colossal de reunir-me de nou amb totes elles i tornar a palpar aquesta màgia, puresa, determinació i crear col·lectivament una nova peça que sempre seguirà tenint el poderós i portentós segell de PI(È)CE.
PI(È)CE és un model a seguir per molts aspectes i en molts sentits. Però jo no vull dir els perquès, allà que cadascú trobi les seves pròpies conclusions.
GERONIMO
Me llamo Geronimo Pereira y participo en el proyecto PI(È)CE desde hace 8 años. Desarrollamos una pieza de creación colectiva, que agrupa a adolescentes, jóvenes y personas mayores, en la que conseguimos con el trabajo y esfuerzo de todos una obra que hace que todos nos integremos además de proyectar hacia el público una realidad esperanzadora que creo está representada con gran emoción y verdad.
KAKE
Me llamo Aboubacar Sidiki Kake, soy de Guinea ( Conakry ) y tengo 23 años. Llegué a España en verano de 2017 a través de Ceuta, de allí fui a Cádiz y luego vine a Barcelona. Desde entonces vivo aquí. Me gusta el fútbol, me encanta la música y al teatro lo pongo en la última posición porque tengo una historia con él.
En 2019 me apunté a un curso de teatro porque en aquel momento no estaba trabajando y necesitaba algo para ocupar mi día a día. Así fue como entré en el mundo del teatro, y luego me enganché, cuando PI(È)CE me contactó respondí encantado porque sabía que era un espacio que me iba gustar, donde me sentiría a gusto y así fue. Fue un espacio acogedor, seguro, donde expresarse y aunque había una diferencia de edades el trato era igual.