Pi(è)ce

NEWS!!!!
Sense categoria

Strange fruits

2021_2022

Strange fruits

Teatre Tantarantana

30/06, 1, 2, i 3/07/2022

Strange fruits és un treball escènic interdisciplinari, que amalgama la dansa, la música, la textualitat, el treball amb objectes i la tecnologia aplicada a l’escena. La peça conté tres dimensions innovadores: la interdisciplinarietat, la transcol·lectivitat i la recerca artística continuada. La interdisciplinarietat, en la qual es fonamenta, posa èmfasi en l’ús de la tecnologia a l’escena. La transcol·lectivitat esdevé pel fet que ja no es tracta d’un projecte adreçat a un cert col·lectiu amb uns certs trets identitaris, sinó un projecte que, precisament, qüestiona en la seva arrel aquesta identificació estigmatitzant dels individus a certs trets –tot sovint ferides–, qüestiona tot gest de fetitxisme de la ferida, condició social o econòmica, que conforma una identitat –el fet de ser migrant, de ser àvia, de ser adolescent migrant, de ser dona, de ser gay– i genera un espai performatiu per experimentar i qüestionar, per transgredir aquestes reduccions identitàries. Així, a Pi(È)CE, ens trobem persones de totes les edats (de deu a vuitanta-set anys), de molts països diferents, fins 27, amb llengües, cultures i creences diferents, amb posicions diverses sobre la nostra identitat de gènere, amb situacions econòmiques i socials diverses, i fins i tot amb estatuts d’arrelament al territori diferents. I juguem contínuament a desestabilitzar aquestes categories. La recerca artística continuada és duta a terme entorn de la investigació de les relacions entre la paraula i el moviment.

SINOPSIS:

Strange Fruits és el nou projecte de PI(È)CE per celebrar el seu desè aniversari. Reuneix menors de les aules d’acollida, gent gran del Raval, joves migrants i refugiats, joves catalanes i catalans. A partir de la noció de nomadisme ens plantegem com aquestes noves formes de nomadisme contemporani estan lligades a les derives econòmiques, al canvi climàtic i a la situació pandèmica i postpandèmica. Alhora d’aquesta reflexió més global, ens demanem més íntimament per la nostra condició nòmada en la quotidianitat. ¿Quina és l’experiència d’aquesta fluïdesa, d’aquesta manca de referències fixes, de feines estables, de relacions perdurables, de viatges turístics, de deriva cibernètica infinita? ¿Com afecta aquest nomadisme al nostre sentit identitari, a nivell estatal, però també europeu? ¿Existeix una vella Europa i una nova Europa? ¿Podem parlar encara d’una identitat europea? ¿Tot i que aparentment modificada per la pandèmia, com pot aquesta condició nòmade constituir una oportunitat de canvi i alliberació, o ben contrari, esdevenir una nova forma d’opressió? Aquestes preguntes esdevindran el riu pel qual ens deixarem portar, a fi de fer aflorar una dimensió poètica que està lligada a sensacions, percepcions i associacions que el nostre cos –dotat de memòria i exercint la imaginació– fa visibles, audibles i palpables.