Des de Projecte PI(È)CE fa vuit anys que provem d’endinsar-nos, a través d’una recerca al voltant de les relacions entre paraula i moviment, en la qüestió de les identitats individuals i col·lectives, de les identitats en el procés del viatge i canvi d’una cultura d’origen a un altre d’acollida. Hem viscut i compartit a través de la creació escènica, el diàleg a vegades difícil i conflictiu, d’altres, generós i constructiu, entre persones de diverses edats en el context dels barris del Raval i del Poble Sec de Barcelona; des de persones migrants i els seus fills arribats a la ciutat als anys cinquanta o seixanta des d’altres indrets de l’estat espanyol durant la dictadura franquista, fins als alumnes de les aules d’acollida de les escoles, acabats d’arribar de Filipines, Pakistan, Marroc, República Dominicana i molts altres indrets del món, així com fills d’immigrants ja nascuts a Catalunya.

A través d’un treball de moviment i d’exercicis d’escriptura conduïda, hem construït espectacles intergeneracionals, amb diverses llengües i expressions culturals en escena, sovint de caràcter oníric –tot i que no sempre– o basats en un discórrer de la memòria.

Al llarg d’aquests anys hem observat un camp de tensions que treballa a un altre nivell: la relació entre la identitat individual i una forma d’identitat col·lectiva que, lluny de qualsevol qüestió identitària relacionada amb demarcacions nacionals que es vinculen a una terra i a una llengua, creiem que representa la veritable cultura hegemònica: la societat de consum i la creixent homogeneïtzació a tots nivells que genera.

En la proposta d’aquest any, en el marc del festival Grec de Barcelona, l’equip creatiu de PI(È)CE proposem una producció amb un grup d’uns deu joves que han participat en altres edicions del projecte, així com la intervenció de les àvies que ens han acompanyat durant tots aquests anys.

Pier Paolo Pasolini, en les seves profètiques Cartes luteranes, els articles que va publicar el mateix any de la seva mort misteriosa, reflexiona al voltant de com la societat de consum, que concep com una nova forma de feixisme, aconsegueix amb facilitat allò que el feixisme clàssic no va arribar a obtenir mai en aquesta dimensió: la destrucció de les diverses realitats particulars que s’han produït en els nostres països de forma molt diferenciada històricament. En un article en concret, Els joves infeliços, reflexiona sobre els adolescents nascuts a partir dels anys 70, és a dir, després de l’explosió dels medis de massa, i als quals pertanyem tant nosaltres com a creadors del projecte com els alumnes de les escoles amb els quals treballem.

Tot partint d’Els joves infeliços entre altres textos entorn el problema de les generacions com a marc de referència, volem construir una peça escènica, des del moviment i la paraula, al voltant de tot aquest paisatge conceptual, amb humor, però també –per què no– amb virulència.